Skip to content Skip to footer

Llibre de l’Exili

12.00 

Jaume Pomar

Col·lecció Truc i Baldufes, 32
ISBN: 978-84-92574-71-1
Encuadernació: Rústica
Format: 14 x 21 cm
Pàgines: 63

Tot home és matèria d’exili: sense respostes clares davant els grans misteris de la vida i la mort, i a anys llum de la felicitat. Segons com, aquest exili, tan propi de l’espècie, hauria de ser el pitjor dels imaginables. Sobretot perquè ens situa cara a cara amb la nostra indefensió més cabdal i més còsmica. A favor té, en canvi, que el caràcter persistent i plural dels seus efectes, d’alguna manera, acaba per desentenebrir-los. A mesura que el temps transcorre, ens anam acostumant a la incertesa i a la desemparança. Poc o molt, hi contribueix el fet de compartir aquests mals congènits amb la resta d’humans.

Res d’això no ens exonera d’altres exilis, que el destí ens va atorgant amb segell exclusiu. Cada època i cada consciència en generen de nous, en una espiral d’ingredients i de matisos que els fa pràcticament ininventariables. Tal vegada una de les millors aproximacions que hi podem fer és a través de la història de la literatura. Escriure, entre altres coses, és donar testimoni fidel d’aquests exilis privatius; un viatge per les selves i els hiverns sense roses de l’ànima. Això mateix hauria de bastar per desqualificar qualsevol obra que no surti amb garanties d’autenticitat. No és el cas d’aquest llibre de versos de Jaume Pomar, el títol del qual, endemés, és d’una diafanitat absoluta: Llibre de l’Exili, que l’any 2006 fou guardonat amb el XXIIIè Premi de Poesia Manuel Rodríguez Martínez-Vila d’Alcoi. Consta de trenta-set sonets estructurats en tres parts de dotze poemes cada una, més un sonet final, «Suïcidi permanent», que clou el conjunt a manera de colofó. En realitat, les diverses parts de Llibre de l’Exili no són més que fragments d’un mateix discurs a través del qual el seu autor —una de les veus més poderoses dins l’àmbit actual de la poesia catalana— intenta posar al dia amors i odis, conviccions i dubtes, somnis i derrotes, des de la perspectiva d’una dissidència impenitent, d’una difícil soledat i dels seus últims reductes d’esperança.

Del pròleg d’Antoni Vidal Ferrando