Possessions de Felanitx. Volum II

Tomàs Vibot

Col·lecció Ramon Llull
ISBN: 874-84-19321-53-4
Encuadernació: Tapa dura amb sobrecoberta
Format: 22,5 x 28,5 cm
Pàgines: 254

Mallorca és un país de possessions. No es pot entendre la seva història sense tenir en compte el paper que exerciren: de centre de producció a espai de poder; d’eix de concentració humana i força de treball a indret on coincideixen enginyeria i art, arquitectura i planificació territorial. Les possessions també apareixen com a elements cabdals en la gran història mallorquina, com per exemple en els conflictes dels Canamunt i Canavall, en ser l’origen de molts dels llogarets que fiten la nostra geografia (Son Negre, Cas Concos, Son Macià, Ruberts, etc.), en l’arribada de l’Estat liberal i en les desamortitzacions (parcel·lacions i establiments dels vells latifundis que permeteren l’accés a la propietat de la terra per part dels pagesos), en ser edificis amb jardins admirats per part dels primers visitants il·lustrats o romàntics i passar a ser objecte literari o pictòric (Alfàbia, Raixa, sa Granja, etc.)… Però sobretot han estat presents des dels seus inicis en la vida quotidiana, en el dia a dia d’una col·lectivitat que hi anava a fer feina, que hi residia, que en depenia d’alguna manera o altra. A dia d’avui el concepte possessió –per bé o per mal– designa una realitat extinta. Sempre diem –hiperbòlicament– que estudiar possessions és fer ara mateix arqueologia. Eren centres de producció autosuficients en el si d’una societat feudal que perdurà centúries i, per això, es convertiren en eixos de poder a través del control dels recursos i de la població de la part forana. Per aquest motiu els propietaris –alta noblesa, clergat, togats, rics comerciants, mà major local, etc.– practicaren una política de manteniment en el sí de la nissaga i, si es podia, d’expansió de propietats a la ruralia. És per això que el poder en aquella Mallorca històrica també es mesurava no sols per la qualitat de possessions en propietat sinó també per la quantitat (l’exemple més revelador fou Gabriel de Berga i Safortesa, qui a la primera meitat del segle XVIII n’acumulà més de vint).