Alcover i Maspons, Joan

(Palma, 1854-1926) és un dels poetes més destacats de la Mallorca de la Restauració que, juntament amb Miquel Costa, contribuí a la renovació del panorama cultural illenc amb la seva poesia catalana i amb les tertúlies literàries que oferí a casa seva. Bressolat entre les notes musicals de la llengua materna, va créixer en el camp conservador de la Mallorca del vuit-cents, que tímidament despertava “d’un secular encantament” a la Renaixença. Es formà en la disciplina de l’Institut Balear, on compartí amb Miquel Costa i Joan Rosselló les lliçons del poeta Josep Lluís Pons i Gallarza, que li deixà sembrada la llavor de l’humanisme. Arrecerat a l’ombra poètica del seu exemple, el 1872, en plena joventut, es veié sol·licitat tant per la Musa castellana com per la Musa catalana. Inspirat per la lira dels poetes del Segle d’Or, per les faules d’Iriarte i de Samaniego, per la lírica de Bécquer, de Núñez de Arce i de Campoamor i per la lectura dels romàntics europeus Victor Hugo, Leopardi, Baudelaire, Schiller…, Joan Alcover volgué brillar com a poeta en llengua castellana. Enamorat d’aquesta musa, va escriure un bon esplet de poesia, que conservà aplegada en els volums Poesías (1887; i segona edició 1892), Nuevas Poesías (1892), Poemas y armonías (1894) i Meteoros (1901). Malgrat la superficialitat que sura en bona part d’aquesta obra lírica, de caire romàntic i sentenciós, hi podem trobar algunes notes elegíaques que anuncien el gran poeta de Cap al tard (1909) i de Poemes bíblics (1919). Heus ací la figura noble i gentil de Joan Alcover, que fou poeta en tant que home, car els sentiments foren la matèria amb què bastí el seu gran monument poètic, fidel als principis que defensà a Humanització de l’art (1904) i que més tard reiterà a Reacció literària (1910) i a L’art segons Tolstoi (1922).