Pomar, Jaume

Va néixer a Palma el 29 de juliol de 1943. Finalitzà la carrera de periodisme el 1973, professió que ha exercit a diferents diaris de Palma sempre de manera escadussera.
Inicià la seva projecció poètica amb Tota la ira dels justos (1967) i Amb la mort, amorosament (1969), una activitat que va empedrada de silencis. La continuïtat arribà amb Història personal (1979), Carisma del desert (1987), Elegies (1987), Imatge de la por (1988), Les quatre estacions (1991), Llavis de marbre blanc (1992), Frontissa (1993) i La sínia de les hores (1997). Amb aquests deu llibres pensava donar per finalitzada la seva obra en vers, però no fou així. Alguns anys més tard reprengué l’activitat poètica amb uns haikús: Mosafat (2005) i amb tres poemaris: L’illa i el silenci (2009), Bolla negra (2010) i aquest Llibre de l’Exili, que fou escrit el 2005 i premiat a Alcoi el 2006. Hi ha poemes seus traduïts a diferents llengües europees i ha publicat cinc antologies: Retorn a casa (1992), Poemes (1992), El poeta i la ciutat (1999), Història personal (2005, bilingüe, castellà-català en versió de l’autor) i Diamants dins la cendra (2008).
Entre els premis de poesia que avalen aquesta obra hom pot esmentar el Ciutat de Palma (1966 i 1970), el Ciutat d’Elx (1986), el «Grandalla» (Andorra, 1987), la Flor Natural en els Jocs Florals de Barcelona (1988 i 1991), el IX premi de la crítica «Cavall Verd» (1991), el Miquel de Palol (Girona, 1992), el XXXVIII Premi Joan Teixidor / Haikús en línia (Olot, 2004) i el IV Premi Internacional de Poesia Màrius Sampere (Santa Coloma de Gramenet, 2008).
La seva curta obra narrativa es concreta en tres llibres: Un dia o l’altre acabaré de legionari (1988), En Josep J., xueta (2001) i Temps inconjugable (2001). El temps que fuig (1997) és un dietari de caire autobiogràfic.